Actualment, la població nacional amb una edat superior a 65 anys, igual que a tota Europa, suposa un percentatge important en el context global. Així mateix, existeix un increment de la longevitat, que unit als canvis en l'estil de vida de la societat, suposa un increment de la demanda per ingressar en centres residencials. A causa d'això, sorgeix la necessitat de fomentar estratègies dirigides a aquest sector de la població amb l'objectiu d'obtenir una millor adaptació i una millor qualitat de vida.
Amb motiu d'aquest canvi sociodemogràfic dins de la població, es desencadena un augment del sentiment de solitud. Cobra importància la seva anàlisi respecte als centres residencials, ja que estudis afirmen un alt grau de solitud respecte a la resta d'àmbits.
Per aquest motiu és molt important entendre el concepte de solitud, així com totes les seves atribucions, per poder detectar-la i dur a terme una prevenció i/o intervenció adequada en cada situació.
La solitud és un sentiment subjectiu de discrepància entre les relacions socials que la persona té en comparació amb les que li agradaria tenir. La solitud no és el resultat directe de l'absència de relacions, sinó una conseqüència dels sentiments d'insatisfacció amb les relacions socials existents o l'absència d'aquestes, provocant en la persona una situació desagradable que implica un sofriment que pot tenir efectes perjudicials sobre la salut i el benestar físic, social i psicològic.
Culturalment, la solitud sempre ha tingut una connotació negativa. No obstant això, no sempre és així, sinó que és un sentiment o emoció subjectiva. Es pot dividir en dues grans branques: voluntària i involuntària.
La solitud voluntària és causada per una decisió personal i no imposada amb la finalitat de buscar un benefici propi i individual. Aquest tipus de solitud té una connotació positiva, de manera que es considera beneficiosa per a la persona perquè no comporta problemàtiques en la seva salut.
D'altra banda, la solitud involuntària és causada per una causa aliena a la decisió de la persona, de manera que no hi ha una elecció personal d'aïllar-se respecte a la societat. Aquest tipus de solitud té una connotació negativa, ja que genera una problemàtica en el benestar emocional i social de la persona. De manera que hem de tenir en compte aquells factors de risc que portin a l'aparició d'aquesta mena de solitud en una persona resident.
Factors de risc
Existeixen una sèrie de factors socials i estructurals que contribueixen a un augment del sentiment de solitud dins dels centres residencials.
Canvis en l'estil de vida: fa referència a canvis de l'entorn, de rutines i horaris per part del resident.
Qualitat de les relacions socials: els contactes socials de les persones majors es tornen més petits, de manera que els vincles afectius amb el seu entorn més directe es redueixen, incloent-hi els propis familiars.
Dol: els nostres majors sofreixen una sèrie de pèrdues tant físiques com materials, ja siguin pèrdues d'un familiar, així com la pèrdua de la llar, creant en el resident un malestar significatiu al qual ha de fer front.
Mala salut: molts residents presenten una deterioració física i/o mental de manera que les seves activitats es redueixen respecte al grup, generant un aïllament i una dificultat davant la socialització.
Impacte i conseqüències
La solitud manté una correlació amb problemes físics, psicològics i socials, i provoca les següents problemàtiques:
Depressió
Baixa autoestima
Ansietat
Estrès
Psicosi
Demència
Trastorns del son
Detecció de símptomes indicatius de solitud a residències
És important per als treballadors del centre ser coneixedors de possibles símptomes indicadors de solitud per poder prendre mesures sobre aquest tema i prevenir o pal·liar aquest sentiment.
En l'àmbit conductual estarem atents a les següents àrees:
Canvis en el cicle del somni
Canvis en l'alimentació
Aparició de símptomes ansiosos i inquietud
Aparició i/o accentuació del nerviosisme
Pel que fa a salut, existeixen una sèrie de situacions que poden ser indicadors que les persones ateses presenten signes de solitud:
Major nombre de demandes cap al personal del centre.
Increment significatiu de visites al centre mèdic.
Pèrdua de gratificació en activitats en les quals el resident participa.
Fluctuacions emocionals.
Problemes en la salut que no s'expliquen per una causa mèdica.
Intervencions per combatre la solitud en centres residencials
Fomentar la participació familiar: és important la implicació familiar en activitats proposades pel personal tècnic de la residència, ja que pot fomentar la motivació, la confiança i la implicació.
Formació del centre: el personal del centre ha de ser coneixedor de les dificultats que poden presentar les persones que atenem. El tracte ha de ser càlid i empàtic per generar benestar emocional.
Estratègies i habilitats socials: és necessari fomentar un estil de vida proactiu i mantenir una visió positiva en les activitats, tant dins com fora de la residència. També és significatiu que es fomentin vincles, tant amb el personal del centre com amb altres usuaris, a través d'activitats lúdiques que puguin ser d'interès per als nostres usuaris.
Promoure intervencions individualitzades en la mesura del possible: cadascun dels nostres residents té una història de vida pròpia i única i no tothom gaudeix amb les mateixes activitats. Per això és convenient, en la mesura del possible, fomentar activitats que puguin ser d'interès per a la persona, conèixer els seus gustos, les seves rutines...
Vida diària: les activitats de la vida diària són un estímul en els nostres residents, creant un sentiment d'utilitat i de subjecte com a agent actiu del procés.
Augment de l'afectivitat del personal del centre cap als residents, promovent l'escolta activa i l'empatia.
Trucades telefòniques i contacte directe amb els familiars i/o vincles significatius directes.
Conclusió final
Les persones que atenem, no només necessiten cobrir unes necessitats bàsiques, sinó que també necessiten sentir-se realitzades, útils i acompanyades. És per això que des del centre residencial Torreblanca promovem l'aplicació d'estratègies i protocols d'actuació per poder minimitzar, en la mesura que sigui possible, tots aquells factors de risc que impliquin situacions d'aïllament i solitud. Mantenir un tracte pròxim i fomentar l'empatia, així com l'acompanyament, són uns dels requisits més importants a tenir en compte durant aquest procés.
Sara Vilarroya
Psicòloga del Centre residencial Torreblanca
