Cuidadors informals i dificultats a la llar

La pràctica de la cura a la llar de persones grans pot comportar un desgast important pel seu cuidador. Una erosió entesa com a sobrecarrega i estrès, que té repercussions sobre la vida familiar, sent fàcil que puguin sorgir dificultats d’entesa a la llar.

Les persones que duen a terme la cura d’una persona gran amb dificultats derivades de la seva situació de dependència, sovint pateixen importants dificultats de salut física i mental, així com efectes negatius sobre el seu confort emocional. Aquesta afectació psicològica és donada per l’estrès que causa la conjuntura de la cura, que pot allargar-se al llarg d’un període de diversos anys. La cronicitat de l’estrès fa que la cura de vegades s’abordi d’una manera dificultosa dins de la llar.
Tot i reconèixer la multidimensionalitat de la situació de sobrecàrrega del cuidador, ens centrarem tot seguit en les dificultats a la llar familiar que, de vegades, genera una atenció poc ecològica de la tasca de la cura per part del cuidador informal. Entre d’altres, en citarem dos de principals.
La cura informal sovint confina al cuidador a la llar, incrementa el temps de treball no remunerat i redueix el temps lliure.

Això comporta tanmateix que el cuidador focalitzi la seva vida social en la relació de cura. El benestar personal de la persona cuidadora depèn doncs, en gran mesura, de les seves relacions familiars i, especialment, de la seva relació amb la persona cuidada. Ambdues persones, la prestadora i la receptora de la cura, han de redefinir els seus rols anteriors per adaptar-se a una nova forma de relació: implica una nova configuració dels vincles, l’ambivalència entre el deure de la cura i les aspiracions personals, la desorientació, la por i la incertesa, entre alguns exemples. Tot això no resta exempt de la possible aparició de conflictes: la persona que habitualment era cuidadora, ara passa a ser cuidada, per exemple, i els nous rols no sempre són gratament acceptats. O les relacions de dependència en la cura es tornen des-funcionals fins al punt que la persona cuidada depèn totalment de la que presta la cura, existint sobretot per a aquesta darrera un risc elevat d’instal·lació de conductes patològiques. Una relació poc saludable d’un membre de la família amb un altre familiar, no només té repercussió sobre els dos sinó que també incideix sobre la resta de la família, i pot generar formes anòmales de comportament.

L’adopció del paper de cuidador suposa, molt sovint, un increment de la despesa familiar i una disminució dels ingressos a la llar, a conseqüència de que la persona que presta la cura ha de deixar de treballar fora de casa.

Quan el període de cura finalitza, és considerat moltes vegades temps no treballat: no sempre hi ha prestacions o no hi ha dret a recuperar el treball. Tanmateix, un estudi de fa un temps (M. Codorniu, 2004), assenyala que aproximadament una quarta part de la despesa totals dels serveis sanitaris, de farmàcia o socials que reben les persones grans, és finançada per elles mateixes o per les seves famílies. Una altra investigació realitzada sobre els cuidadors de persones en situació de dependència per Ictus (Durán, 2004) posa de manifest que un 43% de les persones grans no poden cobrir per si mateixes les necessitats econòmiques generades i que en un 20% dels casos les despeses són assumides pel cuidador principal o altres familiars.
Moltes vegades les despeses es cobreixen a través de la venta de patrimoni i/o l’ús dels estalvis acumulats. La gestió d’aquest procés és una font habitual de fricció entre els familiars de la persona gran amb necessitat de cura.

Podem concloure, doncs, que la manca de temps personal i les conseqüències econòmiques de la tasca de la cura, afecten de forma important a les relacions familiars, podent-se generar així conflictes i desfuncionalitats. Per tal de prevenir-los, es recomana:

La importància de que totes les persones que componen el nucli familiar reforcin i reconeguin la tasca de la persona cuidadora, estan atents també a quan necessita suport i recolzar en situacions complexes amb la persona gran, per tal de prevenir conflictes personals i/o familiars.
Acompanyar-se mútuament en la presa de decisions importants, donant temps a tots els membres i ajudant-nos a expressar el que pensem o sentim: culpa, frustració, enfado, tristesa, contradiccions...
Estar atents a tancar de forma positiva les situacions personals i familiars difícils o que generen tensions.
Prestar especial atenció a símptomes que poden revelar l’inici de sobrecàrrega del cuidador: mal de cap, manca d’interès per si mateix, aïllament familiar i social, fragilitat emocional, necessitat de fer ús de psico-fàrmacs, consum excessiu de tabac o alcohol...

Amb tot, la necessitat de transcendir la vida domèstica de la cura, i construir un projecte vital propi, on cuidem també les relacions familiars, és un element clau per a la satisfacció de la persona gran, la persona cuidadora i la seva família, i evitar conflictes i dificultats.