Fa unes setmanes es publicava un interessant estudi realitzat per la Fundació Matia Institut Gerontològic en col·laboració amb l’Obra Social de La Caixa, titulat “Com ens agradaria ser cuidats/des” en el qual s’aborda la qüestió de com ens agradaria ser cuidats quan siguem grans, a partir d’una enquesta realitzada a Espanya sobre una mostra de 4.785 persones. L’estudi té especial interès perquè s’albira com està evolucionant la societat i com també està canviant el paper de la família i els amics en la cura de les persones dependents, i en concret de les persones grans.
Probablement el titular més destacat de l’estudi és que un 95,5% dels enquestats no vol anar-se’n a viure amb els seus fills quan no puguin valer-se per si mateixos. Realment la xifra resulta sorprenent, i té relació també en com ha evolucionat el concepte de cures. En aquest sentit els conceptes que tenen major aprovació quan parlem de cures són “és ajudar a una altra persona en el moment i lloc que ho necessiti” o “és ajudar a una altra persona perquè sigui autònoma, i independent”, és a dir, el concepte de tenir cura ha evolucionat de ser un element de protecció i seguretat, a ser una garantia d’autonomia i de ser recolzats només en allò que necessitem, i que ens deixin tranquils en allò que podem seguir fent sols o que podem decidir per nosaltres mateixos. En definitiva mantenir la nostra dignitat fins el final dels nostres dies.
Si avancem en l’estudi, l’altra dada destacada és on prefereixen estar les persones quan es vegin grans i no tinguin plena autonomia. El 42,3% vol quedar-se a casa i el 28,6% anar-se’n a una residència. És a dir, com és lògic, preferim estar el màxim temps possible on hem viscut sempre, on tenim els nostres llaços amb la comunitat, encara que pugui necessitar un suport a les activitats de la vida diària. I la segona conclusió, és que si hem de sortir de casa, preferim anar a una residència que amb els nostres fills.
Aquests dos elements que he destacat tenen una rellevància crucial per al que serà el futur de l’atenció a la gent gran. En primer lloc, perquè el que necessitem de la família és afecte, afecte i companyia, no suposar una “càrrega”, que va normalment acompanyat de la pèrdua d’autonomia i independència. En molts llocs del món quan presento el que fem des de Suara, sempre em diuen que quan arribem a la vellesa és millor estar cuidats pels fills. Encara que certament aquesta frase normalment la diuen els homes, i sempre pensant que aquest “tenir cura” ho ha de fer la dona de la casa. És quan es produeix la plena incorporació de la dona al mercat de treball, que també es produeix un canvi en aquesta mentalitat, per tant va acompanyat d’un apoderament de la dona i al mateix temps d’una professionalització de les cures.
En segon lloc, sempre preferim majoritàriament estar a casa, en el nostre entorn, amb els amics, anar a comprar el pa on l’hem comprat sempre, a prendre’ns un cafè al bar que ens coneixen, però que ens ajudin en allò que puguem necessitar i de forma professional. Alhora, es tracta de guanyar qualitat en el temps que estem amb els nostres familiars, que sigui un temps d’afecte, de compartir, de conversar i no de sentir-nos com una càrrega. A més, de la millor qualitat de vida, una atenció professional en el domicili sempre serà molt més eficient que una institucionalització de la gent gran.
Finalment, no hem d’oblidar que malauradament no totes les persones poden continuar en els domicilis en les edats més avançades, per tant l’evolució natural de les residències de gent gran, com ja s’està produint a Espanya, serà cap a centres amb persones de mitjana i alta dependència amb una major complexitat, probablement amb l’excepció dels nous models d’habitatges compartits o cohousing que s’estan desenvolupant.
A Xile hi ha a dia d’avui més de 2,5 milions de persones grans, dels quals una mica més del 20% té algun tipus de dependència, i la previsió per al 2020 és que aquesta xifra superi els 3,5 milions, amb una oferta de serveis pública molt reduïda i amb oferta privada que comença a preparar-se per aquest gran repte de la cura de l’adult major de forma professional.
Sergi Morales. Director d’Expansió Internacional de Suara Cooperativa
