Visitar un familiar a la residència i veure que, tant ell com altres persones ateses estan pintant un dibuix, podríem considerar que és infantilitzar les persones grans?
Aquest és un fet que es repeteix constantment als centres i el gran debat, des del meu punt de vista com infermera geriàtrica, és que un cop més volem generalitzar sobre qualsevol fet. Encara diria més, els adults ens creiem amb el dret de poder “dirigir” la vida dels nostres familiars de més de 80 anys, sobretot amb més raó si viuen en un centre residencial.
L’equip tècnic dels centres residencials ha anat a la universitat i ha après els coneixements necessaris per tal d'acompanyar activament a les persones grans institucionalitzades. Normalment, l’equip que s’ocupa de realitzar les activitats lúdiques arriba amb moltíssimes idees creatives, activitats que a vegades generen frustració per part del resident i de la mateixa educadora perquè possiblement el seu nivell no arriba a adequar-se a les capacitats de la persona gran.
Actualment, la generació que li toca viure a un centre, podríem dir que és la que utilitzava molt el paper i el llapis i no la tecnologia. Molts d’ells ho intenten i, fins i tot, els veus amb la tablet o el mòbil amunt i avall, i amb cascos inalàmbrics veient el Youtube. Alguns centres han adaptat algun projector per fer activitats mitjançant la tecnologia immersiva… però, certament, són la minoria.
Això no treu que d’aquí uns anys les coses canviaran. Ja no dependrà tant del perfil d’usuaris com del motiu pel qual una persona gran es pot passar hores pintant mandales o dibuixos.
Potser el problema recau en el fet que mai hem fet l’exercici de qüestionar-nos el perquè no pot pintar dibuixos. L’ACP constantment ens repeteix que hem de tractar la persona des del seu fer, adonar-nos si una persona se sent feliç fent aquella activitat, motivada, entretinguda… potser pinta aquell dibuix per a quan vingui la seva neta, pintar-lo juntes.
Al centre residencial Colònia Güell, fins fa molt poc teníem un dels despatxos adornat de dibuixos. Qui els pintava, quan veien que els exposàvem al despatx a la vista de tothom, algunes persones van començar a sortir de la seva depressió que feia mesos arrossegava. El fet de sentir-te important i útil per algú altre, com a persona humana, fa pujar l’autoestima i, per tant, trobes sentit a la vida.
Pintar per gust no té res a veure a pintar per obligació. Si pintem mandales o dibuixos, dependrà de cada persona i, com tot a la vida, no és el que fas sinó com ho fas.
Com a equip hem de saber veure que aquella persona, pintant aquell dibuix, actua d’aquesta manera per cobrir una necessitat. Sovint acabem mecanitzant els processos i aquesta és la nostra lluita: donar eines als equips perquè no perdin de vista que tractem amb persones. I com a persones diferents que som, la clau de l’èxit és saber què necessita cadascú.
Maite Ferré
Directora Centre residencial Colònia Güell
