Quan algú té un familiar a prop que necessita ajuda, sempre sol sorgir el mateix dubte: què he de fer? Buscar un centre de dia? Buscar una persona que m'ajudi a casa o bé decidir-me per una residència? En aquest article intentarem descobrir la resposta.
El primer que hauríem de fer amb nosaltres mateixos és acceptar que necessitem ajuda. Socialment, i això ja ve de generacions enrere, tenim la creença que com a fills hem de cuidar dels pares fins al final, i certament hauria de ser així, tot i que li falta un matís en aquesta frase. Hem de cuidar dels pares fins al final sempre que no se'ns en vagi la nostra vida en aquesta tasca. És a dir, jo com a persona que soc i que tinc una vida pròpia, podré cuidar de la meva mare o el meu pare o tots dos, sempre que pel fet de cuidar-los a ells no desmunti la meva estructura familiar. Si per cuidar-los a ells la meva vida se'n va en orris, he de tenir clar que necessito algun recurs i no per buscar-lo i decidir-me per un deixo de tenir cura de la mare o el pare.
Per sort, actualment hi ha moltes possibilitats per sentir-nos escoltats i que ens donen suport, i qualsevol recurs que ens funcioni serà el correcte.
Veiem doncs les diferències que hi ha entre SAD (Servei a Domicili) , CD (Centre de Dia) i RA (Residència Assistida):
- SAD: la persona depenent continua vivint al seu propi domicili o al domicili d'algun dels seus familiars i és una persona (o vàries) externes a la família que van al domicili i ajuden amb les tasques del dia a dia (les tasques en concret a realitzar es pacten amb la persona o amb l'empresa contractada).
- CD: la persona depenent continua vivint al seu domicili o al domicili d'algun familiar, però va a un centre a passar unes hores o tot el dia; es poden trobar centres que tenen també el servei de transport i d'altres que no, però la finalitat és que la persona continuï dormint al seu domicili.
- RA: la persona depenent canvia de domicili, passa a viure a un centre residencial, i allà té una habitació amb el seu espai propi i comparteix uns espais comuns amb altres persones residents.
El millor de tot seria poder mantenir el poder de decisió de la persona depenent, és a dir, que la persona pogués escollir quin és el recurs òptim per ella. El conflicte arriba quan la persona no accepta les seves limitacions i verbalitza que no li fa falta cap recurs i, en canvi, els del seu voltant s'adonen que potser no manté unes bones higienes, o no s'alimenta com cal o potser no es pren correctament les medicines o ha tingut alguna caiguda de manera reiterada.
Quan la persona no és conscient de les seves limitacions el més recomanable és que els familiars valorin si això afecta les seves vides, tant la de la persona afectada com la de la família. Si s'arriba a la conclusió que viure segons de quina manera és més perjudicial que beneficiós, és el moment de buscar el recurs més adient a cada família tenint en compte les diferències que s'anomenaven abans.
Cal tenir en compte també que cap d'elles és excloent o que fins i tot si en tries una no pots canviar a una altra; al contrari, totes són complementàries i totes són vàlides, només cal observar quina és la nostra necessitat com a família.
Val a dir que, quan una persona gran té un deteriorament cognitiu, el que menys necessita són canvis i moviments. Una persona gran amb demència segurament s'adaptarà abans a una residència que a un Centre de Dia, ja que el fet de sortir de casa per anar a un altre lloc i al vespre tornar acostuma a provocar més estrès a les persones, a no ser que ja faci temps que va al Centre de Dia i ja tingui la rutina agafada. Seria similar el fet d'anar a treballar, et lleves a casa, vas a la feina i tornes a casa. Si fos el cas, el millor seria mantenir els mateixos horaris, a ser possible de dilluns a diumenge, per tal que la persona pugui seguir una rutina.
També és bo observar que, per naturalesa, ens costa més adaptar-nos a tenir un estrany a casa que no pas a canviar de casa. El fet d'encaixar amb una persona externa dins el "nostre territori" sempre es fa més difícil que si ens hem d'adaptar a un entorn que no coneixem, però és cert que si encaixem el fet de continuar estant al nostre domicili té els seus avantatges. Sí que val la pena esmenar que per norma general es comença sol·licitant un servei d'unes hores al dia i s'acaba necessitant un servei per tot el dia, el que comporta que no pugui fer-ho una única persona, sinó que acabem necessitant una persona de dilluns a divendres de dia, una altra per als caps de setmana i una altra a les nits. La persona gran ha d'encaixar amb més d'una persona i segurament aquí és on es presenten més dificultats, amb la particularitat que com a familiar has de continuar anant a comprar (o si més no controlant el què i el com), tens les despeses del pis (lloguer, subministraments, etc.) i si passa qualsevol cosa hauràs d'anar tu igualment.
Quan acabem decidint anar a un Centre Residencial hem de pensar que d'alguna manera deixem de ser "responsables" del que menja, del que dorm, del que fa en general, ja que hi ha un seguit de professionals que faran tot això per nosaltres i nosaltres només ens haurem de preocupar d'anar-lo a veure i escoltar-lo amb atenció. Ara bé, també hem d'estar disposats a escoltar queixes perquè és evident que l'atenció que la persona rep queda repartida entre totes les persones residents, de manera que segurament hi haurà coses que no t'acabaran d'encaixar. En aquest cas et diria, quan hi vas està content o contenta? T'explica el que ha fet o et critica a altres residents? Potser ve amb vosaltres al dinar de diumenge i de seguida vol tornar al centre? Tot això són senyals que, tot i el que et digui, al centre està bé i segur que hi haurà coses que hom faria de diferent manera, però l'important és el que et transmet (i no només amb paraules) quan vas a veure'l o veure-la.
Un cop explicat això, només cal que ens adonem del que necessitem com a família i buscar el recurs més apropiat per nosaltres, sense culpabilitats ni sentiments estranys. Recorda que quan les dificultats ens superen és que necessitem buscar un recurs i això voldrà dir que estimem al pare o a la mare perquè com que vull el millor per ells i per mi busco ajuda i la trobo, accepto la situació.
