Des del centre residencial Torreblanca ens agradaria fer extensibles, de forma breu però no per això menys important, les vivències i experiències durant aquest període de pandèmia de Covid-19.
Una situació que ha resultat devastadora des que va començar ja fa dos anys, i que sembla no tenir fi malgrat les mesures de prevenció i higiene que hem pres i après per poder posar-hi una mica de fre, sobretot en l'àmbit residencial i en motiu de la vulnerabilitat de les persones que hi viuen. També les adaptacions i transformacions que hem hagut d'implementar en temps rècord, que han canviat les dinàmiques i el nostre dia a dia. I com no pot ser d'una altra manera, mostrar agraïment i retre homenatge a totes les persones que ho hem viscut de prop, començant per les mateixes persones ateses, les famílies, les professionals i les voluntàries.
Durant tot aquest període, les persones ateses al centre residencial ens han ensenyat i demostrat una gran fortalesa. Davant la incertesa i el desconeixement global mundial per fer front la Covid-19, les persones grans han tingut la gran capacitat i enteresa d'afrontar situacions com els aïllaments i la pèrdua de contacte físic, així com no poder rebre l'afecte dels seus éssers estimats.
Els aïllaments a les residències han sigut recurrents com a mesura necessària per prevenir contagis i preservar l'estat de salut de les persones més vulnerables. Per contra, ha provocat un distanciament social amb les famílies i amb l'entorn de la persona. Per això ha estat de vital importància l'acompanyament a les persones ateses i a les seves famílies a través dels dispositius digitals, unes eines tecnològiques que han permès vetllar per les relacions socials, evitar estats d'angoixa i distanciament, i oferir suport emocional davant l'absència de la proximitat dels éssers estimats. D'aquesta forma, s'han pogut establir vies de comunicació bidireccional entre la residència i l'entorn.
En el context de crisi sanitària aquesta iniciativa suposa un nou aprenentatge, ja que ha comportat l'adaptació a un nou mètode per a establir vincles amb l'entorn social, acceptant aquesta nova dinàmica de vida i el retorn a una certa normalitat. En aquest sentit, volem posar èmfasi en reconèixer la gran fortalesa i valentia de les persones que viuen a la residència Torreblanca, que han estat exposades a canvis constants.
La Ramona Serrat, que té 93 anys i viu a la Residència Torreblanca, va ser testimoni dels temps de guerra i ara també ho ha sigut de la pandèmia. La Ramona ens explica la seva experiència:
"Quan es va declarar l'estat d'alarma estava preocupada i neguitosa pel que estava passant. No obstant això, tenia l'esperança que algun dia o altre s'arreglaria, com quan vàrem viure la guerra, però la realitat és que encara hi ha una pandèmia i està clar que hem d'aprendre a conviure amb la nova vida. Ara em sento valenta, forta i acompanyada, però durant la pandèmia també em va caure alguna llàgrima"
En el cas de la Ramona, es reflecteix la seva capacitat de superació davant les adversitats de la vida, afrontant-les de manera positiva i aprenent en qualsevol edat a ser resilient i capaç.
Un altre testimoni de la residència Torreblanca és en Lluís, que té 90 anys i abans de l'arribada de la Covid-19 assistia al centre de dia de la residència. A causa de la pandèmia va ingressar com a resident, ja que la seva dona hi residia des de feia temps:
''Encara recordo el dia que va començar la pandèmia. Jo anava al centre de dia, i em van dir que, per protocols, s'havia de tancar i que no podria assistir-hi. Tenia l'opció d'ingressar-hi si volia. La meva decisió va ser ràpida, i vaig decidir quedar-me, ja que la meva dona fa temps que està al centre. Encara recordo anar a casa amb rapidesa per tal de fer-me una mica de maleta amb roba i objectes personals i retornar a la residència. Van ser dos mesos molt durs. Aïllat a l'habitació sense poder sortir, jo que soc un home de caminar molt cada dia, havia de caminar per dins l'habitació. A més a més vaig estar dos mesos sense poder veure la meva dona, ja que estava aïllada en una altra habitació. Recordo aquests mesos amb molta tristor.''
Aquest període també ha estat especialment dur per a les famílies, ja sigui pel desconeixement, el distanciament, l'aïllament i en molts casos el dol per la pèrdua d'éssers estimats sense poder acompanyar-los. Això els ha provocat una gran tensió emocional i psicosocial; malgrat això, cal posar de manifest l'esforç que han mostrat per adaptar-se a tota l'allau d'informació, normatives, comunicats, protocols i mesures de prevenció als quals els hem tingut sotmesos durant tot aquest període i sobretot per l'augment constant de contagis. Tot això sense poder tenir contacte amb els seus familiars i amics, ja que no només ho havien d'aplicar a l'entorn residencial, sinó també als seus domicilis i en l'activitat de la vida diària.
En moments d'incertesa, de pressió social i sanitària, volem oferir visibilitat i retre homenatge i agraïment a totes les parts implicades; les persones ateses i les seves famílies, agents externs i de suport, i per descomptat a les persones treballadores del centre que han estat exposades a primera línia, des de l'equip de neteja a tot el personal d'atenció directa i indirecta que ha contribuït a atendre a les persones del centre; a l'entitat Suara que ha vetllat per dotar-nos de tots els recursos necessaris per fer front a la pandèmia sense deixar de prestar el servei a les persones i mantenint els seus valors. I recordar que hem treballat, treballem i continuarem treballant per i amb les persones, demostrant que ens necessitem les unes a les altres i que unides podem fer coses extraordinàries.
