Diu el saber popular que només es troba a faltar allò que no es té. I en el nostre estar en el món com a éssers humans, hi ha moltes formes de fer de les quals ni tan sols en som conscients de forma habitual. Però hi ha una capacitat que, en gran manera, procura les altres: la mobilitat.
Ja sigui per a desplaçar-nos de cos sencer o en moure parts del cos, la mobilitat és tan quotidiana, inherent i necessària per a nosaltres que no ens adonem de la seva importància fins que aquesta ens falta. I és aquesta situació en la qual sovint ens trobem a les persones grans.
En les mil i una possibilitats que es poden donar en el procés de l'envelliment, es dona una tendència de causes múltiples que es determina en una disminució de la mobilitat. És aquesta pèrdua progressiva d'una capacitat fonamental la que constitueix un factor clau en la dependència de la persona envers activitats bàsiques de la seva vida diària. Desplaçar-nos fins al lavabo és tan quotidià que no solem pensar en com serien les coses si ja no poguéssim fer-ho de forma totalment autònoma.
Des dels equips d'atenció a la gent gran en residències assistides i, especialment, per part dels departaments de fisioteràpia, una tasca fonamental és el manteniment de la mobilitat; aquesta és crucial per a l'autonomia de la persona. I és que més enllà del fet que un professional es pugui marcar com a objectiu augmentar els graus d'extensió d'un genoll, per exemple, cal tenir sempre present que aquest objectiu és del fisioterapeuta, no de la persona atesa. En última instància, qualsevol actuació i acompanyament que realitzem amb les persones grans ha de tenir la intenció última del seu benestar i autonomia. És això el que li importa a la persona: estar bé.
És per aquesta raó que és tant o més necessari treballar per a mantenir la mobilitat com no obcecar-se a recuperar una força o moviment perduts com si es tractés d'un adult jove. Si mantenim l'ideari de rehabilitació i recuperació que sol ser paradigma de la fisioteràpia per fora de la tercera edat, no només tenim unes altes probabilitats de frustrar-nos com a professionals, sinó que és probable que afectem negativament el benestar de la persona atesa. Recuperar l'extensió completa de genoll, és un objectiu per a ella? No. Potser vol tornar a caminar millor, o bé vol que cessi un dolor. O bé no hi té mal i és capaç de deambular amb una ajuda tècnica com un caminador. I no vol recuperar l'extensió completa del genoll. Com pot ser això?
Les persones no volem normalment coses tan poc quotidianes com "recuperar els graus d'extensió que manquen en el genoll dret". El que volem és poder moure'ns, no tenir dolor, fer vida. I si "recuperar els graus d'extensió del genoll" pot ser quelcom
rellevant per a la persona gran, serà com a mitjà per a un fi, no un objectiu en si mateix. Però inclús, si tot i intentar convèncer a la persona dels beneficis del tractament, aquesta el rebutja, qui som nosaltres per a desautoritzar a la persona que, com a adulta, pot decidir per si mateixa i sobre ella mateixa?
Sigui com sigui, en els equips assistencials de les residències de gent gran tenim la sort de comptar amb companyes de disciplines diverses que ens permeten abordar les nostres actuacions des d'un punt de vista global i holístic. Això és: la persona no és una suma de parts que es puguin arranjar o tractar de forma aïllada i desconnectada de la resta. Ans al contrari: la persona és una totalitat que es pot abordar des de diferents modes, però que és ja sempre una. D'aquesta manera, important és veure la inconveniència d'insistir a fer un treball de la marxa quan alhora està patint un procés infecciós i no es troba bé, per exemple. La no actuació per part de la fisioteràpia és una qüestió de salut i benestar de la persona. I a l'inrevés: si sabem que una persona atesa es troba amb estrenyiment i és algú que pot posar-se dempeus, fer aquest treball resulta ser una forma d'afavorir el trànsit intestinal.
L'abordatge ha de tenir present sempre a la persona en la seva totalitat, mantenint com a objectiu el seu benestar global. I potser ens cal, sovint, convèncer a la persona atesa que una actuació o l'altra serà beneficiosa per a ella. Però si pot, i si li fem saber que li anirà bé fer o treballar quelcom com a mitjà o eina per a estar millor, segur que no l'haurem de convèncer en l'objectiu que compartirem amb ella: que estigui bé.
Ricard Renalias
Fisioterapeuta a la Residència de la Font dels Capellans (Manresa)
